DESERTS

Un home que viu sol i estima no necessita que li expliquin quin és el sentit d'un abís. Segurament l'estètica i la dimensió de la bellesa deu d'estar en com el gat es fa un cabdell i acaba entrant en un somni penetrant, un home així deu acumular una reserva important de somnis segurament més voluminosos que els del seu propi gat.

Els gats tenen un punt de bogeria controlada i esdevenen una mena de canal comunicatiu amb un mes enllà difícil de desxifrar. Vaig conèixer un home que vivia amb un gat. Era un gat amb una presumpció rebaixada que solia jugar amb els cordons de les meves sabates i un dia, fins i tot, va ser capaç de trobar una rosa de Jericó petita que havia caigut de la meva orella mentre estimava el seu amo.

Les roses de Jericó solen viure en deserts i en ambients desfavorables, quan passa això les seves raïls es desterren del lloc inhòspit que les retenia sense sentit i les branquetes seques es dobleguen fins formar una mena de borrissol de llana terrós que es deixa transportar pel vent del desert. Tenen la capacitat de deixar-se transportar fins arribar a una mena d'oasi i llavors s'arraïlen sense pensar-s'ho i tornen a recuperar l'ànima desdibuixada.

Un gat sol contemplar l'abisme d'una ànima i, si cal, s'hi llança per recuperar-la, segurament perquè som nosaltres mateixos però en una dimensió més ascètica.

MOLSA

Les plantes lluiten per sobreviure. Hi ha molsa a la terrassa just a la vora de les juntes del sòl fet de plaques amples de rajoles. La molsa sol créixer en els llocs més ombrius i, a mi, sempre em transporta al desembre, al mes del pessebre, quan les prohibicions i l'autoritarisme estatal es diluïen com una ombra de gos perdut.

La molsa no té aspecte de planta sembla més aviat una passamaneria de luxe tenyida d'un verd majestàtic. No sabem si la seva floració esdevé estacional.Configura un marge perfilat al rectangle de la terrassa i el seu envellutament ens fa plantejar d'abillar aquella zona amb més fastuositat  ara que tenim temps de pensar en aquestes coses.

Veig certa semblança entre la suavitat del briòfit i la lleugeresa de l'amor que sol viure perquè en qualsevol moment podem pensar que pot deixar d'existir i això produeix un pes feixuc que pot arribar a neguitejar. La molsa és lleu tanmateix es manté aferrada al sòl i necessitaries un ganivet per poder-la sostovar del lloc on ha arraïlat. 

Dubto que cap rogle de molsa pugui explicar perquè s'ha fet present en aquella cantonada discreta i ombrívola de l'habitatge; de la mateixa manera també em fa dubtar que puguin existir ànimes deslliurades del pes del cos. Potser el soroll dels budells li retornen, a l'ànima, la sensació de massa i, segurament, el temps no cura res: en tot cas, ho solidifica.

DANUBI

Hi ha hostilitats que solen sortir de la combinació de tírries mal païdes. Hi ha jardins que solen barrejar-se espècies ben diverses. Buscava un lloc on poder plantar una casa però realment volia un verger. La casa evidentment havia de ser tota de fusta i calia que fes olor de bosc, fins i tot les cortines havien de guardar l'aspresa dels troncs d'aquells arbres que fa temps a qui ningú cuida.

Començava el temps de les roses i, com que ara eren esclaus d'un altre món encara més tancat, als vorals creixien mates llenyoses que aviat serien rudes grogues, n'hi havia unes altres amb l'olor humit de betum negre i amb forma papilionada que eren trèvols morats i pudents. Les més inquietants eren les mates blanquinoses i llenyoses, de tiges cobertes per un toment blanc i amb cabotetes de color groc que semblava que desprenien l'olor d'un oblit de vell, la sempreviva.

Un deïcidi pot ser la causa de la mort d'espècies no desitjades i tot un col·lectiu esdevé culpable d'ocupar la terra de les roses, de les flors autèntiques.

La Creu Fletxada hongaresa també liquidava les espècies invasores i silvestres a la vora del Danubi. Sobta que aquest riu tingui un nom tan magnànim i que les seves aigües siguin tan poc voluptuoses, tanmateix l'estiu és un bon temps per portar les camises blanques de fil arremangades i recordar aquella gent de roba ratada i sabates ronyoses amb càntics que semblen sortir de brolladors sagrats.

Sempre havia volgut un jardí d'abril com aquell en què les pedres petites es barregen amb l'olor de les absències.

CADIRA

Hi ha uns telèfons diferents als mòbils. Tenen una mena de rodeta amb números i un tacte molt agradable i adaptable a la mà i a l'orella. Blanca tenia un locutori i anàvem a recollir notícies fa molt temps. Hi hagué una notícia commovedora, em vaig quedar sense germana. La meva germana no va nàixer, es va quedar engendrada en els somnis. La placenta grisa l'embolcallava com una mena de metraquilat impossible de travessar. Es va quedar a dintre d'un nom. Tots els colors em parlaven d'ella i es va produir un canvi.

El pare solia portar unes sabates lluents com la placenta de Marta i la mare li enllustrava per sortir al carrer. A mi, em feien por aquelles sabates perquè semblaven dos fèretres brillants.Us ha passat mai que la llengua s'enganxa quan has de parlar amb algú que voldries matar? 

El telèfon de rodeta va fer unes arrels més negres que aquella placenta i les veus que em deien que la meva germana no tenia cap nom van deixar d'enfilar-se. Ara resten calmoses en una cadira que, de sobte, ha fet reposar el món.

Imatge: Marta Vidal

ESTERNUT

No puc controlar les ganes de compartir un cel fet de llum amb núvols lleugers  que fan de cella ben armejada a una muntanya d'encanteris. Els terrats semblen la proa d'un vaixell carregat de turistes cercant la benaurada llum i els crits dels infants ens alerten que continua havent vida més enllà dels habitacles. No sona cap música i tanmateix es fa evident el batec de la mar i el fregament de la saó de la terra.

Un veí acaba de fer un esternut segurament provocat per les pessigolles d'aquesta llum benaurada que ens ha alliberat, per uns moments, de la sensació d'esclavitud. No sabria dir si el soroll d'aquest impuls desorbitat envelleix amb nosaltres i es torna estrafet i amb tacte de cama de fusta articulada o bé es manté inalterable.

La llum sovint no cobreix tots els racons del món, de la mateixa manera que els núvols no poden esdevenir ànimes insosteniblement lleugeres per a tothom.

Imatge: Chema Madoz

DISSABTE

Relat: Dissabte

Es troba ajaguda a sobre de la banda esquerra del seu cos. Obre els ulls i només veu els dígits fosforescents del rellotge digital que marquen les 7:43 i fa un salt memorable de cor i de cames. No segueix la rutina matutina i es dirigeix amb ira continguda a l'habitació del seu fill, obre i li etziba que són tres quarts i que no ha sonat el despertador, que s'ha d'acostumar a posar-se'l i que ja no arriba a temps a l'institut. Torna a l'habitació per veure si l'hora que li ha remarcat al xiquet és efectivament la que li ha dit. Pensa quin horari té els divendres. Arriba a l'habitació i s'hi sumen tres minuts més: impossible dur pressa i arribar a temps. De sobte, cau en el compte que no hi és el seu marit al llit i també veu un borrissol de cabells rossos sintètics de nina davall del llençol. Llavors no és divendres, els dies que el seu marit viatja i marxa de matinada són dimecres i dissabte. Decideix que és dimecres i torna a rebobinar l'horari de dimecres. De cop i volta s'asseu abatuda als peus del llit, li ve al cap que és dissabte i que té el dia lliure i els xiquets també. Torna a l'habitació del noi i es disculpa avergonyida, li diu que continuï dormint que és dissabte. El noi s'havia despertat amb només un ull incrèdul però ara a penes sent les disculpes de la mare i ella li entreveu un son dolç i llunyà.

Es prepara l'esmorzar i assegura al bloc Maragall el dia real, sembla que encara no s'ho creu. Al seu pare li passa el mateix però tots els matins.

Avui no rentarà, consulta el mòbil, el correu i el bloc de l'institut i afegeix dos entrades més: una sobre bombardejos i l'altra de fotopoemes. Truca a la mare i li pregunta si ha de fer de taxista del pare, a la mare li tremola la veu i se sent la veu excessivament alta de la tele. La mare no li diu però comprèn que cal anar amb una mica de pressa, el pare ja no s'aguanta a casa.

Prepara l'esmorzar als xiquets i avui deixa que la petita es triï la roba. La tria i a ella no li agrada la combinació, li suggereix alguna idea, com sempre ella l'accepta. Marxa amb pijama camuflat a sobre de la jaqueta al pàrquing i puja a l'ascensor. Li entra una tímida nàusea quan sent l'olor del yorkshire del veí que té aquelles ungles d'àguila esgrogueïdes, no sap si per l'olor de gos humit o per les garres de l'home.

Arriba a casa els pares i el passatger encara no està preparat, l'espera amb el cotxe engegat i surt la seua mare sense dents, el seu parlar estrafet i enfesolat la posa trista i també veure els gestos de menyspreu per la vellesa del pare.

Fan el camí de tots els dies i  porta música clàssica al cotxe, la qual cosa encara els fa restar amb més silenci. S'eixoriveixen en trepitjar una banda rugosa que no s'esperaven prop del tanatori, l'ensurt els serveix per parlar de l'ensurt de la banda rugosa. Arriben davant la porta de la finca: fi de trajecte. La porta rovellada sembla que espera que algú la pinti. La finca del costat és plena d'herbes silvestres i de gats, es veu deixada.

Torna a casa i decideix anar a la perruqueria, després de deixar la petita a l'aula de flauta travessera. Li fa un resum a la perruquera de tot el que li ha passat fins llavors i comença a llegir el llibre del seu homòleg en narrativa La intimitat de les bèsties, no es pot concentrar.

Avui l'ha pentinada bé i fins i tot li ha depilat les celles, li queden bé. Però es veu la pell esgrogueïda i li demana un poc de maquillatge. 

La seua mare està amb ella, també s'ha pentinat. Sembla una senyora de capital, estrena sabates i els cabells blancs la fan més interessant, sempre porta alguna cosa beix, avui també.

Van juntes a la benzinera i també a la peixateria i al mercat de roba i la mare només repeteix que avui fa molta calor. A pesar de la calor, es compra una jaqueta texana comodíssima, però avorrida.

Ja és hora d'anar a buscar la petita i la mare s'entreté comprant rosers. Li sap greu fer-li portar pressa en dissabte i es punxa per la pressa amb un roser, no li surt sang però la punxa li ha deixat una marca rosada que conviu amb les taques marró que ja fa temps que la mare té a les mans. A ella li comencen a sortir, vull dir les taques marró.

Van a buscar la petita que s'ha volgut esperar a la perruqueria i després van a buscar el pare. La mare rondina perquè no s'ha canviat el jersei, ella pensa que rondina perquè no pot canviar res del que li passa.

Fa un bon dia i decideixen anar a fer un vermut. La petita els fa riure de valent perquè imita molt bé la seua mestra. Fan croquetes de pernil, cervesa i algunes coses més. 

Han de marxar, és tard i encara no han dinat. Quan pugen al cotxe la mare comenta que el dissabte ja és passat i la menuda li replica que encara queda tota la tarda, l'àvia insisteix que per a ella ja s'ha acabat, la petita no vol aclarir-ho un altre cop.

Els deixen a casa i elles encara tenen temps d'anar a comprar el diari i aigua al súper. Ja no se sorprèn de trobar ningú conegut, encara li queda tot el dissabte per explicar-li al seu home el que ha fet dissabte al matí. 

VOLEU MÉS RUMORS?

Relat: Voleu més rumors?

M'agraden els rumors. Es belluguen de manera tan incontrolada que semblen aquells aneguets de fira fàcils d'engrapar amb el ganxo tot i que  et sorprenen per la facilitat que tenen d'escapolir-se com la brisa de garbí de l'estiu.

El rumor que últimament corre és que la Lola ha tornat al poble. Ella que havia estat una xiqueta insignificant, sense cap mena d'interès, diuen que ha passat la mà per la cara de l'establishment cultural de la vila i ha aconseguit posar-los ben neguitosos. És una pintora que cada vegada va adquirint més taules i se li'n fot el renom i alternar amb segons qui. Vet aquí el seu encert.

Ara li adjudiquen un amant genovès que fa de comissari de la galeria d'art santa Mònica. Es tracta d'un tipus ben curiós que té la làbia més empalagosa fins i tot que la d'un psiquiatra argentí a punt de convèncer una pedra perquè comenci a córrer. La Lola no en sap res del rumor però, si ho sabés, entraria en còlera; gairebé la mateixa còlera que el Kirieleison de Muntalbà va sentir en veure com Roger de Flor anava guanyant amb més habilitat totes les batalles en honor dels reis d'Anglaterra. La Lola segurament es plantejaria la manera de defenestrar literalment un comissari que no té ni idea dels secrets que amaguen els quadres de Van Gogh i que creu que René Magritte era un dels enginyers de la torre Eiffel. La Lola es guarda uns quants asos a la mànega per tal d'evitar tragèdies innecessàries i, tot i que els rumors mai solen arribar a oïdes dels afectats, sap per pura intuïció que el professor de física de la seua filla està calat fins a l'íntim os de la seua calavera, com deia un famós poeta tortosí, per ella i per tot el que ella arrossega. 

La Lola es guarda els amors en tots els quadres que pinta i cada amant té un color. El professor de física connecta amb el color gris perquè resulta que aquest home avesat als números i a les fórmules es dedica, en les seues hores lliures, a escriure poesia i analitzar cadascun dels aspectes més destacats de Wutering Heights. L'altre rumor és que l'amic incondicional del genovès, un traductor poliglota cocaïnòman, guarda un afer amb un senyor separat i pixafreda que, després d'intentar seduir l'encantadora i insubornable regidora de cultura de la vila a través de flaires embafadores i egocèntriques de perfum pressumptament francès, resulta que es va descobrir que el que realment li anava era la popa més que la proa de les embarcacions.

Ara la Lola intenta buscar la textura de la pedra i ha començat a desenvolupar el talent a partir de bustos que representen gent propera a ella. Segueix aquella màxima d'honor que un professor de la facultat, que ella sempre representa amb el color verd als seus quadres, li va etzibar un dia: "Som allò que els pares ens ensenyaven  quan no estaven intentant ensenyar-nos res..." A ella, els seus pares li van ensenyar a fer les coses amb dignitat i, en el cas que no pogués ser així, millor fer-les d'amagat i que esdevinguessen un rumor i no pas una realitat evident.

(Diuen els rumors que aquest relat és la rèplica d'un altre titulat Rumorologia variable)