Micromasclisme

Relat: Micromasclisme

Té ales delicades, tan fines, tan pures que semblen fetes de somni de nimfa. Amb les ales vola i li fuig suau de la mirada perquè és com els núvols de març: intensa, ferma i lliure. L'home sorrut la voldria engrapar...

Té els peus fets de bec de colom i una ment irreverent com la boira sense límits ni contorns. L'home inflexible li envia missatges plens d'imperatius...

Borda paraules de suc de pruna que es troben a les cantonades d'olor de frígola i l'home captaire li vol robar les mans i capllaçar-les...

No plora i, si ho fa, es posa d'esquena mirant la finestra que regalima baf i soroll de plugeta, l'home irritat voldria abraçar-la fins fer-li cruixir l'espinada.

Només envia missatges a les caderneres, a les garses, als tords, als verderols i a les merles... L'home ofuscat esclafa rossinyols i vol que garli només per a ell...

És tatua la nuca blanca i té pit dolç de monja i els turmells ossuts de gata. L'home golut la llepa amb la mirada tot acaronant-se l'aliança...

És arquera, apunta i encerta al bell mig del cor d'una pedra maragda que esclata en mil encenalls fets de soroll de salt d'aigua. L'home irat voldria partir la fletxa des de dalt d'un turó.

Puja panteixant fins a dalt de la roca sísifa i així puja i no sua i respira el batre d'ales d'un falcó que reposa allà dalt on la terra fa olor de núvol i de cel. L'home híbrid voldria saber d'on trau la força.

Fa mirada de sargantana i sap restar quieta com l'aigua de bassa i, de sobte, avança frenètica a ritme de mànega d'aigua i s'amaga on només ho sap fer la pluja de maig. L'home expert voldria trobar aquells indrets...

És bella i plena de seny, escriu versos i fa art. L'home rovellat li roba les paraules i les besa...

Esclau, irat i frisós del temps veu com la dona de nuca tatuada s'eleva com un desig de Porexpan...

LA FAM D'UN HOME

MICRORRELAT: LA FAM D'UN HOME

M'estimava com un esclau, com un boig, com un captaire. No sé pas per què. Pregunta-li a la pols del camí, a les fulles que cauen, al misteriós Déu de la vida, ningú entén aquestes coses. Jo no li vaig donar res, res li vaig donar i ell encara m'ho agraïa. I jo li vaig dir: "Dóna'm la teua pau i la teua raó!"I ell plorant es va lamentar que no li demanés la seua vida...

Sóc aquí

Microrelat: Sóc aquí

Sempre tan bo i tan intel·ligent... Et miro de perfil i et trobo fins i tot atractiu així calb i tot. Intento recordar quina va ser la raó per la qual vaig voler compartir llit amb tu, a desitjar-te de manera animal gairebé. Ara estiro el braç mentre dorms i intento travessar aquella línia imperceptible però que subtilment ens separa. Desitjava despertar-te a la nit i lliscar per l'esquena dels teus somnis però tants silencis i tanta pau encoberta trinxen fins l'última engruna de les coses més petites i delicades.

EL MAR

microrelat: El mar

Només vaig al seu encontre a les nits, a la claror hi ha massa gent i no ho entendrien... A mi m'agrada trobar-me amb ell nua, completament nua i ell m'espera també així. Comença a acaronar-me els turmell amb aquella delicadesa líquida que em fa sentir calfreds des del melic fins als polsos. Va pujant una mena de glopada freda i embruixada pels genolls, les cuixes i, quan arriba a la cintura, em pren amb el seu braç envellutat i dolç i xucla els pits i s'arrapa al coll prement ben fort els muscles. I sento com resa el meu nom, entre el soroll de les onades: Susanna, Susanna... El meu amant de les nits perdudes, el meu mar de Comala...

PEDRO PÁRAMO

microrelat: Pedro Páramo

Som a l'agost i els dies de més escalfor puja de la terra l'olor de podrit dels morts semblant a la de les saponàries trinxades després d'una nit enganxosa. Els ulls embotits per la canícula pateixen per divisar les llàgrimes de sant Llorenç i l'esforç suposa tindre'ls en una brasa contínua com tingueren els cruels botxins el cos del sant... S'asseu amb el cos balder i els hibiscus sembla que li allargassen els bracets dèbils per tanta delicadesa que desprenen, com si vulguessen evitar la seua caiguda a terra. Saben que el bac ressonaria fins i tot a través de les parets i arribaria al cel amb un ressò desmesurat que faria obrir el vol dels coloms estripats pel mig i ofegats de batre neuròticament les ales. Ell decidirà morir quan  vulgue i no quan Déu dispose. Així és. En el moment que la terra se li escole d'entre les mans i les roses se li ofeguen de set davant la seua indiferència, llavors serà el moment i no abans. Fa dies que un ocell el segueix per tot arreu i fins i tot l'espera mentre dina. Només se n'ha adonat la petita i va cantant com distreta: "Todo lo que cae en el río ya no se recupera", "todo lo que cae en el río ya no se recupera..."

COM GAVINES RIALLERES

Microrelat: Com gavines rialleres

Clavem la mirada a qualsevol lloc, excepte al desconegut amb el qual no tenim més remei que compartir aquest espai tan reduït. Potser és cert que ens assemblem a les gavines rialleres... Amaguem que tenim por o que tenim atracció insana? La desconnexió cap a l'altre és com amagar la mirada davant l'aparador d'una pastisseria per por a seguir desitjant allò més dolç i tendre però prohibit...

GANIVET DE FE

Microreflexió: Ganivet de fe

Ai las, l'art ens torna egocèntrics, neuròtics, delinqüents barroers i ens cal esporgar tot el que hi ha ben endins en les pregoneses de la nostra consciència. Em fas arribar un missatge críptic, difícil de digerir, agosarat, colpidor... Quants ganivets has hagut de suportar al bell mig del cor, quants somnis perduts i quantes injúries hauràs patit!! Em confesses que has perdut l'esma i que no et veus a cap espill, que t'envolten aus carronyeres i que tens dolor de fel a la pell i als ossos. Els ulls sota les lents es tornen afamats i la pena t'estripa el rostre amarat de desconsol. La ira, l'odi i el turment et tenallen el cap i gaudeixes impúdicament de tindre la presa dintre la gàbia...

No et desconsoles així, no et castigues més... L'edat de la innocència ja fa temps que va esmunyir-se. El cor s'ha entumit i l'amor se'ns arronsa com un monyó gangrenat. Ni tu ets un llop ni jo una musa, simplement ens busquem a través dels mots...

Sents la remor de l'aigua? És tan suau el seu soroll que és capaç de revifar la fe perduda. El mar, els núvols i la terra em retornen a tu, al teus bells acords. Mai he perdut el nord però et confesso que la raó i els principis fa temps que han galopat cap a altres INDRETS. T'escric tot això amb pols ben ferm, sincera i generosa.Tinc l'esperança que retornaran els teus mots cap a mi, estimada poesia...