diumenge, 4 d’octubre del 2015

Com un foc pàl·lid


microConte: Com un foc pàl·lid

Resultat d'imatges de vera nabokov


Dansen, lluny de la gèlida plaça neoclàssica, són joves i gairebé no tenen cap càrrega familiar: ella uns pares jueus, ell uns pares pràctics i una promesa poc exigent. Dansen i es descobreixen com, quan de cop i volta, els dos embrions que comparteixen placenta es toquen lleugerament amb la punteta d'un peu. Tots dos han perdut el món de la seua infantesa, l'espai de somni, la plaça dels russos rebel.lats, la plaça de les mirades furtives, la plaça nevada i plena de trineus. Ara a Berlín tot és nou, els poemes se'ls aprenen amb una llengua pulcra i de sonoritat marcial, els seus autors preferits els ajuden a recuperar paisatges familiars... Això els fa còmplices i els seus pensaments s'enlairen com el cotó de la xicoia. Véra ha esdevingut com una extensió física d'un membre del jove Sirin. Sirin sap que només ella pot entendre l'olor dels núvols que ell dibuixa els vespres i el somriure dels gira-sols les matinades berlineses.
Mig segle després del ball de màscares revelador, s'enyoren de la plaça del Palau, mig segle de viatges transatlàntics, mig segle de traïcions injustes i penediments esfereïdors els colpegen l'ànima.

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Gossos estonians

microConte: Gossos estonians




La menuda ha començat a llegir i s'entrabanca amb algunes paraules com ara extraordinàries, asteroide o prodigiosa... Com que està tipa que li rectifiquem els seus errors, ha decidit entrar en el programa estonià que algunes biblioteques han posat en marxa. La petita lectora marxa sota el braç amb el volum de contes d'Andersen disposada a llegir al llaurador Les sabatilles roges. El programa ha decidit que els receptors seran gossos de caràcter plàcid perquè ells escolten atents i no qüestionen res ni interrompen innecessàriament i això augmenta la confiança en aquests petits lectors. 

Ouse

microConte: Ousse

Ouse York.jpg

Virgínia Wolf escriu irreverentment gairebé com el viatge desordenat dels corrents d'un riu; la seua consciència ve representada amb aquestes imatges efímeres... 

Virgínia Wolf pateix pel que escriu i, quan veu que les paraules se li escapen com les branquetes residuals d'un riu, es llença de cap per recuperar-les. Aleshores s'adona que eren mots insignificants, sense cap tipus de marca distintiva, dotades de poc llustre... 

Virgínia Wolf, una dona de cinquanta-nou anys, cau en aquell canal enriolat i se l'engoleix l'Ousse. A sota l'aigua comprèn que, al cap i a la fi, ella només ha descobert coses per als altres, els propis misteris li resten engabiats en alguna ona discreta del fons de l'aigua.

Jamison


microConte: Jamison

Resultat d'imatges de leslie jamison

M'he apuntat a un taller d'escriptura, per això m'ha nascut de cop i volta aquest deler per escriure. Ens reunim el cap de setmana en una mena de magatzem clandestí i semblem un grup d'alcohòlics anònims. Em fa cert pudor de dir-li això a algú, vull dir això dels tallers perquè sona una mica a esnob i també a presumptuós. 

Irving crec que també acudia a aquestes trobades formadores i això alleugera una mica la càrrega de culpabilitat d'aquesta dèria sobtada per publicar a tort i a dret tot de pensaments, potser de vegades, massa orgànics o embafosos. 

Tinc una lectora que segueix catòdicament les meues publicacions en una aplicació informàtica que s'ha posat de moda. Tinc la sensació que es pensa que sap més de mi del que jo mateixa sé. No em molesta. La ficció i la no-ficció es barregen en allò que hom escriu i llavors tot es torna ambigu i això contribueix a fomentar certes il·lusions. Al cap i a la fi el fingiment de coses que sabem i que desconeixem funciona també a un nivell més de peus tocant a terra... Tornem a Irving: ell ja assegura, en aquella dona tan complicada, que la narrativa no és res més que una mena de sentit comú, però més desenvolupat; que la gent que escriu sempre es manté distanciada de tot i que als que escriuen se'ls fa difícil d'escoltar, per això llegeixen molt; que les dones que tenien relacions amb ell se sentien geloses dels seus llibres i aquesta era la característica més ridícula que tenien... En fi, una bajanada de reflexions que no tenen cap ni peus però no paren de martiritzar-me tot el dia. 

Escriure ficció sempre em diverteix perquè hi ha com una mena d'escut que et protegeix o redimeix, però últimament m'he interessat per l'assaig, bé per una mena d'escrits més periodístics... Però sóc incorregible, barrejo les qüestions més intel·lectuals amb les pròpiament emocionals i llavors ja no sé quin tipus de gènere estic fent. I les tècniques narratives s'han barrejat de tal manera que és impossible distingir si apareix un estil lliure o més aviat encotillat. Als tallers, la professora, que és una lesbiana molt intel·ligent i intuïtiva, em diu que tot això no m'ha de trasbalsar, que l'important és que tingue coses a dir i que no em senti culpable per això... 

He arribat a pensar que quan una és mestressa dels seus pensaments i té les regnes de les seues paraules es converteix de cop i volta en una persona respectable, almenys respectable per poder parlar de coses més interessants que la  pròpia existència.

Agenda


microConte: Agenda 

Resultat d'imatges de agenda

Dilluns 28: Agafar tronquets per encendre foguera de versos curulls de llum i delerosos de mots.
Dimarts 29: Netejar  prestatge on resten llibres de bon esperit... Els que parlen de jorns fràgils amb ritme esmorteït.
Dimecres 30: Obrir finestra i ventilar a contrallum paraules que s'havien quedat al cul de  panera de roba bruta.
Dijous 1: Recollir carta que certifica que som lliures per escollir.
Divendres 2: Ordenar poemes en què la ploma, engrescada per moment màgic, traçava versos èpics.
Dissabte 3: Repassar cal·ligrafia del teu cos tenint en compte que l'anatomia dels cossos, de vegades no sempre, dóna imatges d'una bellesa silenciosa.
Diumenge 4: Preparar àpat tan bon punt les aigües esdevinguen més serenes i puguem veure els pensaments nuets.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Zen



microConte: Zen


Resultat d'imatges de guzmania
Es lleva de dormir i acarona la roba que es va preparar anit amb molta cura i l'ensuma amb un deler gairebé caní, és fresca i no fa olor de ranci. Després es prepara el cafè i s'embadaleix amb els dibuixos més foscos que es formen a sobre de la llet en abocar-lo i s'encanta amb l'aiguabarreig peregrí que evoca la dansa de la canyella en pols. Es mira la guzmània roja de flor arromangada, la iuca estricta i el ficus benjamí tan irreverent... Tot fa cara de bona salut. Abans de sortir de casa necessita sortir a fora a la terrassa i veure la placidesa de la badia i els fars que encara fan pampallugues... S'inquieta, però, en veure aquell terrat amb gàbies per a gossos i en ensumar la fetor de ceba passada que es deprèn del replà d'aquell veí de veu pansida i mans llenyoses.

dijous, 1 d’octubre del 2015

Danseu, danseu, maleïts...

microConte: Danseu, danseu, maleïts...

Resultat d'imatges de dervixos

Tarlabasi és un punt incòmode per a la ciutat d'Istanbul. La gent viu al carrer perquè les relacions s'intensifiquen més: allí es cus, es toca la cítara, els nins juguen amb els gats i les noies mostren les seues mirades extasiades i voluptuoses als joves de posat melangiós que fan rotllana a la cantonada per evocar terres que encara no han abastat però que enyoren a les nits...

Tarlabasi convida a passar de llarg perquè és un barri ruïnós que té per sostre el fum dels brasers de les cases sense vidres. A Tarlabasi li arriba l'olor del Bòsfor ric i presumptuós i el jove més agosarat de tots dóna un cop de puny a la paret i li sagnen els nusos perquè demà encara haurà d'assaltar unes quantes butxaques al tramvia per poder distraure la consciència de  totes les misèries que l'envolten. 

Déu només existeix quan el rodar rítmic de la dansa circular li permet connectar amb el cel i la terra. El noi de mirada rovellada somia que dansa circularment com els dervixos per volar fins a la cua envellutada de l'astre més rebel.