De cotó en pèl

microConte: De cotó en pèl

L'escriptura terapèutica arribava sempre a la mateixa hora, estenia tots els seus estris en una mena d'estovalles de quadrets de mocador de fardell. Aleshores es posava aquelles màscares, que tant de servei fan als metres xinesos, per evitar contagis entre les idees grandiloqüents i els mots tendres com ametlles de juny.

L'escriptura terapèutica obria la porta de les golfes dels tercer pis i estenia els mots més humils amb pinces de fusta ensutzades per la humitat, posava el programa curt de la rentadora per als versos més delicats i només feia servir l'assecadora en el cas que alguna sinestèsia pogués tornar-se tova com el cotó en pèl que desprenien les ones al pas per la badia.

Un desig...

microConte: Un desig...

Va haver d'esperar just un any per poder bufar amb intensitat aquelles espelmetes magres i de cos d'encenall i com sempre pensaria un desig educat i discret per evitar-se sorpreses pertorbadores.

Trapezista

microConte: Trapezista

Va fer bugada a l'escullera dels seus pits i la trena canyella li serví per escalar fins a les celles poblades d'aromes de mercat turc. Li venia el regust de la nit dels seus ulls i a pleret es gronxava cap per avall com un trapezista que alena núvols o com un dofí que juga a ser aeroplà justament allí on el pont del nas ho permet.

Aleshores, amb un arrap, va aconseguir robar-li una llàgrima que feia temps que esperava càlida i manyaga a l'andana del llagrimal... I començà a reposar com aquelles veles de prop de l'espigó on els encontres inadequats sangloten cada cop que s'abandonen, car havia trobat aquella penyora que feia tant de temps que anhelava. La mar entrava ensenyorida dins el seu port de fars que sovint badallaven de gana.

La casa de la bibliotecària

microConte: La casa de la bibliotecària

-Has desitjat mai una cosa amb molt de deler?

-Suposo que sí, però ara mateix no em ve res al cap... Per què ho dius?

La Laura està asseguda prop d'aquell finestral tan estrany i que tant li costa de netejar. Puja la cortina de sac fins a dalt de tot i també la persiana. Se li queda el vidre net d'obstacles visuals i està enfront d'ella. L'estima en silenci des de fa temps, no ho ha confessat encara a ningú. Li professa una adoració gairebé sobrehumana fins al punt de posar-se a viure prop d'ella... Ara la veu perquè no té altra feina que situar-se davant aquell finestral indiscret per on s'estiren com sargantanes les viudes amb aquelles bossetes  de brossa mig buides, però que les emplenen de tallades de meló per tal de no sentir tan greu la soledat del vespre ocre de setembre.

Elegant, discreta, ben proporcionada i amb unes taquetes a les teules que la tornen encara més irresistible... És la casa d'una bibliotecària vella i fadrina i la Laura la cobeja des que era un "mas robat" en aquell vial de terra. Entrar en aquella casa és una de les coses que més desitja d'aquest món, seria com penetrar en el sexe d'un amor platònic, sens dubte. Cada dia l'observa des de la seua talaia i, malgrat tot, li sabria greu que pengessin un d'aquells rètols fosforescents indicant la venda.

-No, per res... 

Silenci

microConte: Silenci

M'agraden les persones silencioses, no suporto les converses buides, de compliment, com deia la Roig "de cumplo y miento"... A voltes el silenci es torna matèria pesant, s'estén per tot el cos i t'embolcalla com aquelles barnussos envellutats que pesen tant, tot i així et fa una companyia indescriptible.

També s'ha de dir que intentar conversar amb una persona silenciosa esdevé una tasca feixuga gairebé com quan escales un pujol pel costat més dret i et puja a la gola aquella sensació de gust de sang tan estranya.

Així i tot, si el silenci és bellugadís com una piloteta de goma dura, va rebotant pertot i aleshores hom té la sensació que podrà escoltar el so deliciós de les gotetes de gebre de la matinada caient al terra del pati d'alguna escola.

Albus

microConte: Albus

Lamina trena les grenyes amb una celeritat de gasela assetjada. S'asseu d'esquena al mar i fixa la mirada en els cabells d'una nineta caucàsica amb ulleres de vista. A Guinea, se la considerava de la tribu Dugum Dani. Es tracta d'una comunitat primària cromàticament, ja que divideix l'espai lluminós en dos: el blanc i el negre, el foc i la tenebra, el dia i la nit... Els colors transitoris són una propina, és per això que li encanta de combinar-los en la seua indumentària, sobretot el taronja i el lila estridents.

Els vianants la intueixen en els seus camins vora mar i li dediquen certa compassió cínica de reüll. Ella també endevina quines són les ànimes més desmanegades i ho fa tot observant el matís del blanc dels ulls dels vianants.

Parteix dels dotze matisos del color més pur i la pal·lidesa, la intensitat, la profunditat i fins i tot l'opacitat pot descobrir-li amb nitidesa aspectes impensables d'aquell trànsit humà. El blanc d'ivori, de llet materna, de marbre, de núvol, de lluneta d'ungla, de pensament en blanc, de muntanya llunyana, de plor de nadó, de pols d'os, d'ullal de tigre, de mirada de xai, de ratlla d'horitzó, és tot el que s'ha endut del seu país a voltes ingrat a voltes fascinant...

Canes

microConte: Canes

Avui tocava comprar carn. Els africans a tot li deien carn: carn de mamífer, carn de peix, carn de rèptil... A la Carlana, els talls de cuixa sempre li havien fet molta angúnia perquè tenien aquell os rodó al mig que semblava un ull de tonyina i sobretot perquè quan el carnisser els anava tallant diligentment li recordaven el cruixir de l'eix d'un camió a punt d'envestir un noiet distret...

El filet de pobre més rogenc, el tall rodó sense nervis i un pèl eixut, la mitjana tan tendra i melosa, el crostó tebi, l'estopenca tapa plana, el jarret dolç i el peixet tan voluptuós s'exhibien amb sornegueria i desvergonyiment en aquell aparador vidrenc que s'embafava tan bon punt s'adonava que aquella mena de cirurgià barbamec fixava els ulls en els quatre fils platejats que impúdicament anaven aflorant en la seua testa de mides greco-romanes.

Havia descobert que li agradava flirtejar així entre tallada i recompte i sabia que, si hagués tingut la capacitat de les extremitats dels quadres més onírics que hagueu vist mai, li dibuixaria una besada en aquell tros sec de pell de clavícula que només les més elegants sabien lluir amb certa luxúria. Llavors tota la sang d'ella es tornaria més càlida i trepidant i evidentment assajaria una mirada de sorpresa malaguanyada.

Ara bé, la seua posició de senyora rica i culta l'inhabilitava per mostrar el delit de magrejar tota aquella carn que s'estenia dintre d'una bombolla feta d'olor de sang resclosida i de rascum de pell morta.