Albus

microConte: Albus

Lamina trena les grenyes amb una celeritat de gasela assetjada. S'asseu d'esquena al mar i fixa la mirada en els cabells d'una nineta caucàsica amb ulleres de vista. A Guinea, se la considerava de la tribu Dugum Dani. Es tracta d'una comunitat primària cromàticament, ja que divideix l'espai lluminós en dos: el blanc i el negre, el foc i la tenebra, el dia i la nit... Els colors transitoris són una propina, és per això que li encanta de combinar-los en la seua indumentària, sobretot el taronja i el lila estridents.

Els vianants la intueixen en els seus camins vora mar i li dediquen certa compassió cínica de reüll. Ella també endevina quines són les ànimes més desmanegades i ho fa tot observant el matís del blanc dels ulls dels vianants.

Parteix dels dotze matisos del color més pur i la pal·lidesa, la intensitat, la profunditat i fins i tot l'opacitat pot descobrir-li amb nitidesa aspectes impensables d'aquell trànsit humà. El blanc d'ivori, de llet materna, de marbre, de núvol, de lluneta d'ungla, de pensament en blanc, de muntanya llunyana, de plor de nadó, de pols d'os, d'ullal de tigre, de mirada de xai, de ratlla d'horitzó, és tot el que s'ha endut del seu país a voltes ingrat a voltes fascinant...

Canes

microConte: Canes

Avui tocava comprar carn. Els africans a tot li deien carn: carn de mamífer, carn de peix, carn de rèptil... A la Carlana, els talls de cuixa sempre li havien fet molta angúnia perquè tenien aquell os rodó al mig que semblava un ull de tonyina i sobretot perquè quan el carnisser els anava tallant diligentment li recordaven el cruixir de l'eix d'un camió a punt d'envestir un noiet distret...

El filet de pobre més rogenc, el tall rodó sense nervis i un pèl eixut, la mitjana tan tendra i melosa, el crostó tebi, l'estopenca tapa plana, el jarret dolç i el peixet tan voluptuós s'exhibien amb sornegueria i desvergonyiment en aquell aparador vidrenc que s'embafava tan bon punt s'adonava que aquella mena de cirurgià barbamec fixava els ulls en els quatre fils platejats que impúdicament anaven aflorant en la seua testa de mides greco-romanes.

Havia descobert que li agradava flirtejar així entre tallada i recompte i sabia que, si hagués tingut la capacitat de les extremitats dels quadres més onírics que hagueu vist mai, li dibuixaria una besada en aquell tros sec de pell de clavícula que només les més elegants sabien lluir amb certa luxúria. Llavors tota la sang d'ella es tornaria més càlida i trepidant i evidentment assajaria una mirada de sorpresa malaguanyada.

Ara bé, la seua posició de senyora rica i culta l'inhabilitava per mostrar el delit de magrejar tota aquella carn que s'estenia dintre d'una bombolla feta d'olor de sang resclosida i de rascum de pell morta.

De bona fusta

 

microConte: De bona fusta

 

 

Vaig coincidir amb un home extraordinari en una d'aquelles festes infantils que en principi es presenten com a enutjoses. Començava la seua decadència física tanmateix l'opacitat de la pell i la lleugera corba de la columna li donaven encara més un aire august i voluptuós que només els que havíem estat educats en una mena de palau Bazoches érem capaços de captar...

Sabia parlar en un francès macarrònic i això encara el feia més atractiu i perdonavides cosa que pot ser un perill en una taula on predominaven els estrògens. Però ni els seus periples marítims per tota la costa africana, ni les compres exòtiques en els mercats de Marràqueix eren tan interessants com els coneixements que posseïa per tota classe de fustes. De fet, s'havia criat dintre d'una capsa de retalls d'aquest material que prové de les entranyes de la terra i que s'eleva fins a la cúpula celístia...

El seu pare ebenista no li havia ensenyat ni les textures, ni els colors, ni les utilitats dels diferents materials, però de ben petit era capaç de distingir amb els ulls cecs l'olor de lactosa de l'olor de cedre i és ben cert que no us sabria dir quina li feia obrir més els porus de la seua tendra pell.

M'explicà que allò que defineix una casa són els diferents tipus d'olors que es desprenen dels mobles... Recordava amb felicitat llunyana un despatx amb aires vintage  de la casa notarial i que el seu pare havia dissenyat durant gairebé un any, amb les conseqüents presses que sempre tenen la gent que es creu superior a la resta dels humans sobretot perquè el domini del llatí i la destresa a sumar quantitats exhorbitades de diners els fa sentir poderosos. Matisà que la caoba és la senyora selvàtica provinent dels  tròpics americans que millor casa amb aquest tipus de mobiliari. Vermellenca, polida i de carns atapeïdes és la més digna per estar en mans fins i tot del més virtuós com Sheraton.

La cervesa l'ajudava a expandir-se en les explicacions i s'embrancà llavors en les llibreries generoses en metres de fusta de cirerer. Una fusta elàstica però tenaç que la llambregada cap a la seua dona generosament més jove que ell acabà de definir-la per extensió.

 

L'estabilitat del faig, el refinament del roure, la vulnerabilitat del pi i l'atractiu seductor del til·ler seguiren les explicacions d'aquest somelier de la fusta...

 

Fou tan plaent aquella dissertació que, com és habitual en els parlants mediterranis, vam acabar tocant-nos l'avantbraç cada vegada que establíem alguna mena de complicitat i una de les galanteries més exultants que he sentit en la meua vida va ser la que li va dedicar a la seua tendra esposa... El bergant em deixà anar a cau d'orella que la suavitat del pits de la madona sempre li havia recordat una de les fustes més cares del món, la sequoia. M'assegurà que era la fusta dels rics  per ser la més dispensiosa del món i perquè els arbres eren tan colossals i alts que eren capaços de parlar amb totes les divinitats del cel.

 

 

 

Diari de Lia

 

 

microConte: Diari de Lia

 

 

 

 

El Centre d'Investigació sobre l'Ús del Temps ha establert unes coordenades per tal que gran part de la població arribi a una felicitat moderadament alta.
 

Jonathan G. és un home d'alta-mitjana edat i aquest any s'ha encarregat d'obtenir unes mostres de vida diària de Lia, una dona de baixa-mitjana edat. Dins d'un pot de vidre totalment hermètic i asèptic guarda les diferents mostres de quotidianeïtat d'aquesta dona. Lia es passa moltes hores fent allò que no li agrada: es lleva d'hora la qual cosa accentua aquella arruga als laterals de les comissures dels llavis i ha d'abusar del maquillatge cosa que no li escau gens, ja que amb una pell tan atòpica acaba pagant les conseqüències. No pot entretenir-se pentinant la seua nineta de filla, ella que havia dedicat anys i panys amb els bustos de plàstic de joguet i li fa malícia veure aquelles cues esquifides i esfilagarsades per tots els caps i costats com la  que li improvisa cada matí el pare de la criatura esgrenyada. Tampoc pot dinar amb la família perquè cadascun dels membres té un horari diferent i, per tant, aquella situació glamurosa tot sostenint un bona copa de vi i xerrant amb un marit exultant que va remenant aquell trinxat de verdures ecològiques saníssimes és una utopia. El sexe diví després d'una bona migdiada tampoc li és possible, entre altres coses perquè és l'hora en què comença a treballar a l'oficina i, a més, tampoc fa migdiada car aprofita per anar al gimnàs per estar divina per a un home eternament cansat; de vegades, s'ha imaginat alguna escena tòrrida amb aquell company que la mira amb ulls de corder degollat però no li acaba de trobar el punt morbós de la relació i ho deixa córrer.

En fi, les mostres van deixant constància d'una vida sense alè, descafeïnada i viscuda sempre amb presses i amb cara de restrenyiment. El cap de setmana, el dedica a l'oci però evidentment el té tot ocupat  i tramat de tal manera que també acaba sent una mica angoixant.
 
Tanmateix Lia veu que les seues amigues fan exactament el mateix i no es plantegen de canviar res, ja que si no ets una dona intensament ocupada acabes sent un nyerro de persona frustada i malaurada.

Voyeur

 

microConte: Voyeur

 

 

 

Ni tan sols amagada darrera un arsenal de contrasenyes del tot insuperables podia sentir-se segura de les urpes d'aquell home obsessionat i fetitxista que li robava la intimitat darrera d'una màquina infernal que desvetllava els secrets més impressionants i impensables de la bella Faina. Una dona amb aires de princesa guanxe i que desprenia una aurèola feta de llum de foc de fusta de drago.
 

A Faina li agradava en especial escoltar la veu escantellada d'aquella gitana morena, Pastora Pavón, que arrancava queixes empolainades de ritmes entretallats i eixuts de grans notes però extirpats del fons de les entranyes adolorides i escarmentades.  I ho feia quan tothom dormia i el silenci de la nit accentuava més les queixes d'aquella fetillera del cant que moria de gelosia i traïcions en cada octava: "Yo me pongo a dormir y no duermo... y me pongo a comer y no como... Que, más penita, tú a mi no me des por culpita de tu poco querer..."
 

Aquella nit de lluna blava, fenomen que només succeïa cada tres anys i solia ser a l'agost, va demanar amb totes les seues forces que l'admirador internàutic pogués entrar clandestinament en els seus secrets i que caigués en una mena de trampa d'aranya preparada a consciència.
 

Faina, la dona de foc lluminós, havia fet un forat de la mida d'una pupil·la humana a la pantalla per tal que aquell mercenari pogués espiar-la encara amb més deler. Ara ella li proporcionava un món nou i aquell gamarús podria veure-la semidespullada a sobre del llit escoltant aquelles queixes gaditanes. Si aconseguia posar-lo morat amb aquelles escenes impúdiques podria acabar d'una vegada amb aquell monstre de cul de panera i de masturbacions deleroses que esdevenien el  motiu  principal de la seua miserable existència.
 

Faina era bella i de carns lluents, plena de corbes i de mandíbula ferma, tanmateix l'espieta no complia les seues expectatives car era adipós, llardós i de rostre excessivament blanc. Com que la gent amb greix sol patir problemes cardiovasculars, aquella nit apegalosa d'estiu li preparà una escena del tot pujada de to: una Faina absorta en aquelles octaves, recolzada com una deessa grega a sobre de la chaise-longe i amb el cuixam entreobert tot ensenyant un bony lleuger fet de matoll de sexe i que trencava el blanc de la seua roba interior. El nostre vouyeur llaminer enganxà l'ull en aquell foradet que li descobria una dona de bellesa extraordinària i començà el ritual ignominiós tot rememorant en cada moviment aquella visió sobrehumana.
 

Us podeu imaginar que el que li provocà un atac de feridura fou quan Faina amb la veu enrogallada li dedicà amb un desvergonyiment de campionat aquella buleria octosil·làbica de Menese que el mantingué un temps allunyat del forat prohibit: "Maldigo la hora  en tormento, maldigo la hora que yo me encontré contigo, más me valiera haberme tropezao con la muerte en mi camino."

 

Bullying

 

microConte: Bullying

 

 

Vaig conèixer un gat mantós, sabeu d'aquells que tenen uns ulls grossos  com boletes de pitxolí i que destaquen en tot el rostre. Són bestioletes que solen tindre la panxa inflada i un posat entre malenconiós i de retard mental.

Són depenents de qui els cuida i es deixen asfixiar per les atencions de les mans sobreprotectores d'un humà dominant i patològicament depressiu.

Els gats mantosos sembla que miren sempre una mena de pluja extenuant darrere la finestra més empinada de la cuina i, si algú els prem amb determini per tal de donar-los certa autonomia, caminen tres o quatre passetes i, de sobte, resten hieràtics com si fossin una figureta carrinclona i ensucrada de Lladró d'aquelles que voldries fer trossets amb un bon cop de porta.

Venjança

microConte: Venjança

 

És possible que la venjança sigue  involuntària? Quan el nostre fons més  pregon sent la fragor d’antics dimonis banyuts que ens voltaven en les calderes del sofriment ocult , es desperta l’instint per retornar el mal.

La Nica havia estat un ésser insubstancial, de mirada aigualida i  amb un cos, sense ser esguerrat,  es pot ben dir que malaguanyat. Cal dir també que els qualificatius ignominiosos que rebia del seu pare van fraguar de manera secular en la pregonesa  del  seu entramat en aparença fràgil i inocu. Sempre solitària, amb poca conversa i menyspreada per la poca gràcia del seu cos i del seu caminar, havia estat com una mena de conill malalt en un pati on cada animaló  exhibia el seu pelatge més llustrós.

Però els anys ajuden a posar terra damunt els complexos i les vergonyes i la que abans era bella i graciosa ara es tornava baldera de cervell i escanyada de cames. Ans al contrari, la Nica s’havia decapat com aquelles cebes que aviat faran olor de ranci si no se les desfulla i s’havia quedat amb la pell més suau, més lluent i de sabor més entenimentat i subtil.

Els matisos de la venjança en aquesta dona s’amagaven darrera de gestos, de paraules o de llambregades a tota aquella catervada de gent que li havien amargat el fel en altres temps. Així, la que es creia ben casada podia arribar a neguitejar-se per l’afectuositat mal dissimulada vers la Nica d’un marit indiscret. El que havia propagat insults grollers i vergonyants havia de seure davant una deessa que ara tenia el do del sentit comú i de l’autoritat. I els que l’havien castigat amb la indiferència ara gairebé de genolls li suplicaven un minut d’atenció, un segon de comprensió.
A la Nica encara li quedava un llistat rigorosament extens de gent a la qual podia ferir amb l'arpó d'aquell vergonyant sentiment. Però un dia em confessà que el goig més gran que tenia era que s'havia complert la sentència esotèrica que una gitana rumbosa li havia fet un matí d'estiu davant del mercat de Mar d'aquella vila marinera: aconseguiria fer baixar al seu balcó dos estels de cua llaminera que cada matí li xiuxiuejarien a frec de pell i en francès "Quelle grande dame prend soin de nous".