REVOLUCIÓ

 

El sistema els ha engolit. És la manera que té per a ofegar-los, per a sotmetre’ls. Fa un dia radiant de setembre, a l’exterior hi ha persones desdibuixades, sense un perfil ferm. Els que són susceptibles de pensar estan a dintre una mar de dades digitals que els despisten del seu objectiu. Els volen esgotats, sense forces per a poder-se rebel·lar. Al funcionariat se’ls eleva el poder adquisitiu i es tornen més obedients al sistema, encadenats al seu món feliç. Hi ha persones semi-lliures que ja no saben contra què rebel·lar-se ni com viure diferent.

Il·lusòriament són personatges independents, autònoms i singulars en un món que domina tota la seua vida i, immersos en aquest atzucac, no troben cap altra manera de viure. El gaudi s’ha tornat breu, puntual i efímer. Tenen petites parcel·les de llibertat, tanmateix són un miratge, un frau.

A no ser que la pell els salvi i la insurrecció sigui mantenir-se sense gàbies ni brides al costat de la pena, del naufragi, de la por, de la perplexitat, del misteri, de la incertesa. I que els valgui l'amor per parlar de lligams però lligams sense marques, amb estadis més humans.

Avui, ja ho veieu, estan de revolució però col·lectiva, sense dimensions digitals, sense murs tecnològics, només pell a pell, amb total militància i convincents en la lluita per malmetre la desafecció de l'ull humà. 

Rebeldía y obediencia: una dualidad necesaria

Tan bonica i tirana de Blanca Llum Vidal

Raó del cos

Però, abans de continuar, ens plantegem la pregunta següent: on es veu aquí la rebequeria de Marçal?, on trobem la rebel·lia a Raó del cos?, quines brides rebenta la poeta?, a quin embat s'acara aquesta vegada?

PART I

La rebel·lió de Marçal té a veure amb el que explicita al segon poema de Raó del cos, pàgina 466: quan es refereix a la cicatriu que l'ha dividit en dues parts, fa referència a una mena d'exili a la terra glaçada dels malalts sense terme ni rostre (a partir del vers 14). Es rebel·la pel que fa al tractament als malalts de càncer, són una mena d'exiliats, també es rebel·la contra el tabú que genera la malaltia, per no dir les coses pel seu nom, fer parlar el cos i parlar sense pors (pell morta, carn viva, cicatriu, carn mal tancada, la pèrdua, la mort, hemorràgia, morir, ferida, ossos, la mort, sang i paraula...)

Com diu Caterina Riba en el seu estudi de l'obra de Marçal, el poema també il·lustra gràficament la sutura oberta entre el llenguatge i el que és incomunicable, la impossibilitat de retre compte d’algunes determinades experiències mitjançant la paraula. En aquesta ocasió es refereix al tràngol de viure una malaltia mortal. La paraula terme no només al·ludeix als confins espacials o temporals, sinó també a les limitacions del mateix llenguatge. La mort d’un mateix és inexperimentable i irrepresentable i, per tant, s’escapa de les lleis del llenguatge, no pot ser transmesa.

Caterina Riba "El cos a cos amb el llenguatge en l'obra poètica de Marçal"

Tesi Caterina Riba

Marçal s’interessà durant els últims anys de vida per una obra de Susan Sontag, una lectura que deixà empremta en la poesia de la urgellenca. 

En el versos del segon poema “m’exilia/ a la terra/ glaçada/ dels malalts”, per exemple, ressonen les paraules “emigrar al regne dels malalts” de Sontag (1996, 11). La poeta emfatitza que el confinament al regne dels malalts no respon a la seva voluntat sinó que s’hi troba per obligació a causa d’un “decret” en “llengua imperial”. L’imperi és en el poema la metàfora d’un focus d’opressió difús i on els malalts són estigmatitzats i deshumanitzats.

El càncer, que era una malaltia mortal gairebé sempre mortal el 1977, quan Sontag va escriure l'assaig (1978), i es va convertir ràpidament en una malaltia tabú, de fet fins i tot s'evitava utilitzar la paraula. A Sontag li van diagnosticar el 1975 un càncer de pit avançat i a l'hospital va observar com els pacients es veien sotmesos a una conspiració del silenci. Contra aquesta situació va escriure La malaltia i les seves metàfores. Ja en aquell moment es va adonar que el vocabulari que es feia servir per parlar de la malaltia era propi de les guerres: “les cèl·lules cancerígenes envaeixen”, “colonitzen”, “les defenses de l'organisme”, i en aquest lèxic bèl·lic no s'oblidava de la quimioteràpia com una guerra química. Segons el seu punt de vista, això fa que es contribueixi a estigmatitzar certes malalties i, per extensió, a qui està malalt.

Marçal no només s'acara a la mort en molts poemes de Raó del cos sinó també "al territori devastat de la memòria", tal i com ella mateixa conclou al poema "València d'Àneu" (pàgina 467). El turó i les pedres del castell impertèrrit li serveix a la poeta per explicitar un llenguatge, un alfabet que ens parla de la desfeta del temps, a la precarietat de la memòria.

Convidada a la trobada d’escriptors a les Valls d’Àneu de 1996, Marçal sent admiració per una geografia muntanyenca, bella i misteriosa, tot centrant-se en les restes arqueològiques del castell de València d’Àneu que testimonien l’antiga vigilància sobre les valls.

L’onomàstica en la poesia de Maria-Mercè Marçal. Filiació literària, ruralia i modismes dialectals Joan Cornudella Olivart 

El poema "Pèrdua" (pàgina 469): el senyal de la pèrdua desmentint la mort perquè la sang o la taca de la sang surt d'un cos viu i magistralment Marçal parla de la "pèrdua" en un doble sentit englobat en l'expressió "desmentint la mort" i proclamant la vida

El càncer no és tan sols el creixement tumoral dels teixits sinó tota una construcció cultural al voltant del cos. Es tracta d’una malaltia densament significada. Darrere el càncer hi ha un tabú (es fan servir eufemismes com “el mal lleig”), es procura que els nens i nenes de la família en quedin al marge i, en ocasions, els metges es pregunten si cal informar-ne el propi pacient. La poeta, triplement marcada i triplement rebel, es trobà senyalada de nou en tant que malalta i reuní altre cop energies per agafar la ploma i contestar el pressupòsit segons el qual el càncer és una experiència que cal silenciar, minimitzar i evitar a la comunitat de persones sanes, que no volen que se’ls recordi la finitud de l’ésser humà. 

"Per cada gest" (pàgina 481) també apareix una idea de la pèrdua molt particular:

La menstruació es presenta en les nostres vides mitjançant el concepte de pèrdua, com bé ho assenyala la poeta en el títol. Aquesta metàfora empelta de negativitat un líquid característic de dona. Tanmateix, amb els seus versos, la poeta atorga a la menstruació un bri de vida tot modificant-ne el sentit popular. Així, la menstruació torna a assumir el significat simbòlic de la sang, deslligada per complet del concepte de pèrdua, per tal desimbolitzar la vida i els valors positius que l’acompanyen. (Climent, 2008: 114).

QUAN EL COS DÓNA LA RAÓ de Joan-Elies Adell

Marfany

MARIA-MERCÈ MARÇAL VEU I VEUS DE DONA de Marfany

PART II

Anna Akhmàtova Maria Mercè Marçal ha estat també una gran traductora. Ha traduït obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, amb col·laboració amb Mònika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. Marçal va basar un dels seus poemes en una composició de la seva admirada poeta russa Anna Akhmàtova. Ambdues poetes prenen com a punt de partida un passatge bíblic: el de la dona de Lot que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrere. El poema d’Akhmàtova, traduït per Marçal, acabava amb aquests versos: Qui per aquesta dona aixecarà el plany? És res de massa fútil per fer-ne cabòria? El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà la qui donà la vida només per un esguard. Marçal recull el sentiment de la poeta russa per una dona, i el recrea com a símbol del silenci i l’oblit de la veu femenina al llarg de la història: La rígida camisa de força de la sal bloqueja la follia. La pantalla és en blanc A l'alba reverbera la història sense història. El gest es perpetua gegantí i resplendent. I en la duresa mineral impresa fulgura la pregunta sense veu: Quin era el Nom de la dona de Lot, la qui donà la vida només per un esguard?

Una dona de la qual ni se sap el nom... Marçal va traduir, conjuntament amb Monika Zgustová un epigrama d’Akhamàtova que expressava molt bé aquest tema de la veu de dona històricament silenciada i, alhora, s’interrogava sobre la capacitat creativa de la dona: Podria Beatriu crear com Dante o cantar Laura la febre d’amor? He ensenyat a una dona a fer servir la veu. I ara, com puc fer-la callar?

L'embat de la mort: Marçal

He emprat aquest títol "L'embat de la mort: Marçal" perquè començarem pel final i, en la mesura que puguem, anirem reculant fins als seus inicis. Si hem de parlar de l'últim poemari que escriví Marçal, ens hem de referir a aquest llibre de poesies que es va publicar pòstumament l'any 2000, Raó del cos. En aquest llibre Marçal busca un sentit a l’existència davant el càncer de mama i la imminència de la mort, a partir d'un cos malalt, el seu. L'anàlisi d'alguns dels poemes també ens permetrà de reflexionar sobre la violència que s'exerceix a través del discurs mèdic.

Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (Premi Carles Riba 1976).

Bruixa de dol (1977-1979). 

Terra de mai. 1982

Sal oberta.  1982

La germana, l'estrangera (1981-1984). 1985

Desglaç (1984-1988) 1988

Llengua abolida (1973-1988). València: 1989

NARRATIVA-ASSAIG

Raó del cos (2000)

Del 1988 al 1996 són  gairebé 10 anys de silenci poètic, la poesia és molt punyent i explora en altres contextos que li són més esbargidors i també experimentals. Curiosament, després de 10 anys de silenci poètic, reprèn aquest gènere amb Raó del cos (1995 i publicat pòstumament el 2000)

Un poc després de Raó del cos, Marçal, l'1 d'agost de 1996 (va morir el 5 de juliol de 1998),  va començar a escriure un dietari. Marçal recollia els embats de la malaltia i també poemes dispersos i, a més, el dietari esdevé l'antídot a escriure a batzegades, la recerca de l'ordre i la disciplina d'ençà de l'anunci del càncer.

Marçal potser va viure sense brides, es va inscriure en la solitud dels desacords, va desinhibir-se contínuament i discreta enfront els grapejadors d'ànimes i la seua escriptura deixa encara un rastre lluent de caragol que ens duu a acarar-nos no només al patriarcat sinó també a la mort. Començarem així doncs pel final, pel punt final que deia ella que tot relat té.

Què se li pot escriure a una filla, a una mare, a una germana i a una amant sabent que la mossegada de la mor segurament t'encalçarà? Hi ha la carta a l'Heura, les paraules que s'enfilen com globus alenats de colors. El que extraiem d'aquesta carta escrita el 7 d'agost del 1996, dos anys abans de la seua mort, és el següent: el vincle tan fort entre mare i filla i el desig que visqui plenament amb la mirada posada cap a endavant i sense perdre la perspectiva del lloc d'on venim. A la mare se li agraeix la vida i també la capacitat d'entendre-ho absolutament tot malgrat els prejudicis i les expectatives tan allunyades del que després s'esdevé en la vida d'un fill o filla. A la germana, fa minvar tots els malentesos i li recorda la força de la sang. A l'amant, convèncer-la que el seu amor sempre ha tingut casa, malgrat tot.

Amb nosaltres viu una Desconeguda i hi ha moments que es fa més present. Perquè "morir és també un art, com tota la resta", ho deia Sylvia Plath a "Lady Lazarus". 

Raó del cos serà el llibre que ens ajudarà a entrar en aquesta etzibada de la mort. La poeta entoma la Desconeguda amb el convenciment que morir és només perdre la forma, desfer-se, desnàixer, entoma la mort gairebé d'una manera amable i no tan contundentment com a Desglaç, poemari nascut una dècada abans arran de la mort del pare. Així, "morir: potser només" és anar cap a endins d'aquell úter viu que conté el propi-pròpia Déu, la placenta que ens preserva abans de nàixer i després de morir. Per això, morir és una raó més per al cos.

El 26 d'agost d'aquell any de la mala notícia, Marçal escrivia al seu diari que després publicaria Empúries sota el títol de El senyal de la pèrdua (Escrits inèdits dels últims anys), des de l'ideari feminista, una idea que sempre m'ha semblat revolucionària i alliberadora (p.50-51):

"Sóc on sóc, feble, sense gaires forces per estar a l'altura de res. Em vull curar; com adquirir confiança? Teresina de Liseux (religiosa a la recerca de l'experiència en la fe sense el topall del gènere, recuperada per la filosofa italiana Lluïsa Murano -Diotima), prega per mi a aquesta divinitat que tota una civilització ha convertit en l'Ídol masculí (-Déu Pare) i que no sé veure en la seva Nuesa, més enllà de les representacions espúries (no autèntiques). Al capdavall, la imatge del pare no m´és pas negativa i podria incloure-la dins d'un sentiment cap a déu, sempre i quan no sentís aquesta pressió -d'on ve?- que n'exclou el femení, en la mesura que identifica Déu Pare amb el Tot. No és la meva anul·lació individual allò que em crea resistència invencible: és l'anul·lació del Femení enfront el Masculí, l'anul·lació simbòlica, l'absència de Sentit de la Diferència que implica, a favor de l'U-masculí-totalitari.

Tota jo em revolto. Però m'agradaria sentir, més enllà, les mans d'un/a Déu Nu/a -realment identificable amb el Tot."

Marçal no s'està d'enfrontar-se a la idea del Tot en mode reivindicatiu en una situació, si voleu, impensada o impensable. Tanmateix, Marçal necessita saber qui l'acollirà, qui la retornarà al gran ventre placentari del silenci inicial per sentir-se realment inclosa i no pas per rebutjar la figura del pare (ella l'adorava el seu) sinó perquè la visió masculina de la Divinitat no li encaixa com a u totalitari i li crea aquesta resistència a creure-hi: necessita una deïtat amb dos gèneres o fins i tot amb un sol gènere i possiblement femení per tal de fer evident aquest retorn al gran ventre líquid.

Internament reivindica a mode de revolta, sense les brides de la convenció moral i religiosa, aquesta figura d'una Déu Nua identificable amb el Tot.

Cal parlar d'aquesta entitat nua per endinsar-nos a la Desconeguda, la mort...

https://logaysaber.wordpress.com/2023/11/11/rao-del-cos/

RAÓ DEL COS

La cita d'aquest recull poètic estableix un símil ben curiós i també explotat pels clàssics (la Moira grega cus el nostre destí i les Parques llatines van teixint la nostra vida fins que tallen el fil), entre el món de la poesia i el de la costura o filatura:

Amb fils d'oblit

cus la memòria

la sargidora cega.

Qualsevol exercici de memòria és un cosir i recosir a cegues, deia Freud.

"Coser y cantar" d'Irene Vallejo:

Article Irene Vallejo "Coser y cantar"

Eres petita. Recordes la teva mare, després de la feina, absorta als seus dos mons quotidians: els llibres i la costura. Amb el didal o la lectura, tot era sigil. Altres vegades, la casa sencera tremolava sacsejada per aquell compàs entranyable de la màquina de cosir o la d'escriure. Sempre, el gest de concentració. Enfilar el fil a l'ull de l'agulla, fixar els ulls als fils de les línies. Anys després, llegiries Txékhov: «Un escriptor, més que escriure, ha de brodar sobre el paper» i Carmen Martín Gaite a El conte de mai acabar: «Posar-se a explicar és com començar a cosir; és anar una puntada darrere l'altra, siguin calats o records». Trenant llana o lletres, aquells gestos paral·lels nuaven mons.

En moltes llengües, text, textura i tèxtil són paraules que comparteixen el mateix origen. La metàfora del teixit és constant en la creació verbal: brodem un discurs, enfilem idees, filem paraules, ordim plans, ens esfilagarsem el cervell, descordem embolics, els nostres relats tenen trama, nus i desenllaç. El nom dels antics bards dels poemes homèrics —rapsodes— significava “sargidors de cants”. A les històries més antigues de la humanitat trobem el rastre de remotes teixidores. La mitologia grega explica la tràgica victòria d'Aracne, una dona que componia meravelloses narracions sobre les pàgines en blanc de la tela. Les seves obres eren tan belles que les nimfes anaven a admirar-les. Orgullosa de la seva habilitat, va desafiar Atenea a un torneig de brodat. La deessa va representar al seu tapís les divinitats olímpiques en tota la seva majestat; la irreverent Aracne va ridiculitzar el mateix pare Zeus en els seus maldestres atropellaments amorosos: Europa, Dànae i altres. Humillada pel desvergonyiment i la perícia de la jove, Atenea va jurar venjança i Aracne, aterrida, es va penjar. Aleshores la deessa la va transformar en una aranya que, tossuda, va extreure del seu propi cos un fil amb què crear delicadíssimes puntes. Segles després, a Les mil i una nits, Sherezade diria: «El món és com una teranyina, darrere de la fragilitat del qual t'està aguaitant el no-res».

Vídeo Irene Vallejo

J'ESPÈRE TE VOIR BIENTÔT

Triple Entesa

Front occidental

Març 1915

Benjamin Roussel Leroux

Dilluns, 4 Març 1915

Estimada Marie,

Tinc moltes ganes de tornar a veure’t a tu i a la mare. Els dies passen molt a poc a poc. No sabia al dia que em trobava, fins que em van donar la possibilitat d’escriure una carta. Com ja sabeu, normalment ens la deixen fer a principi de mes. L’última carta que us vaig escriure va ser pel gener, segurament estàveu molt preocupats per no rebre cap carta al febrer, ja que intento enviar-ne cada mes. El dia d’escriure cartes estava aïllat per una petita ferida que em vaig fer, després us contaré com. Estava molt preocupat pel fet que, a la meva darrera carta, no em vaig acomiadar, per si em passava alguna cosa.

El comandant Pierre fa uns dies em va avisar que entràvem al març i inevitablement no vaig poder deixar de pensar en tu, Marie. El teu aniversari, ja en són 12! D'aquí a poc ens veurem i ho celebrarem amb tota la família. Tot i no poder passar amb tu aquest dia, vull que sàpigues que sempre que puc dormir dormo amb l’osset que em vas donar abans de marxar, en François. No està igual de lluent i bonic que el primer dia, ja que com bé t’ha degut contar la mare, les guerres són desastroses i embruten tot el que xafen. A François li va caure una orelleta i una poteta, me les he guardades molt bé per a arreglar-li una vegada torne a casa.

Aquest passat mes de gener ens van llençar un explosiu i ens vam haver de quedar a la trinxera tres setmanes sense poder veure res de fora. Em vaig fer un petit tall al turmell, la ferida que us deia. Una vegada van sortir els meus companys, van veure com els alemanys havien guanyat molt territori, però ho tenim més o menys controlat. Degut a la ferida, durant dues setmanes més, no vaig poder fer cap expedició. Per curar-me em van donar una dissolució d’aigua amb sal que gairebé no em feia res. No s’ha curat del tot, però feien falta soldats i fa una setmana que torno a estar al front.

Les coses no han canviat des de l’última carta enviada. Com bé us he dit, ara ja no estic a segona línia, sinó que estic al capdavant. Aquí hi ha més pressió i molt més treball. Sempre hi ha un temor constant per si hi ha un atac. De cop i volta ens poden caure a sobre projectils, molts d’aquests amb gas. El gas és el que més em preocupa, ja que no sempre és fàcil de detectar, és com un assassí silenciós.

Aquí, a primera línia, no dormo tant com abans. A la nit hem de vigilar la terra de ningú, reparar armes o, per exemple ahir de nit, vam haver de refer una part de la trinxera amerada per la pluja.

També he estat pensant en com seria la teua vida aquí, estimada germana. Penso que seria impossible que hi fores, dono gràcies a Déu que sigue així. Deixant de banda els atacs, la por i la misèria, a les trinxeres la higiene és pèssima. Sé que t’encanta estar neta i lluir els teus vestits, però aquí les coses són realment el contrari. Resulta impossible canviar-se de roba o banyar-se, ja que sempre hi ha coses a fer o protegir. A causa de la brutícia a les trinxeres, tenim moltes plagues de polls. Ens apliquem cresol, encara que ens crema la pell, per a intentar evitar-los. Normalment, també deixen ous a la part més calenta del cos. 

No sé si podré tornar a parlar-vos, preferiria no escriure aquesta carta, preferiria dir-vos-ho a la cara, abraçant-te a tu, a la mare i al pare però, com que no és possible, només us demano que no m'oblideu.

J'espère te voir bientôt,

Benjamin

(Autora: Mar Garriga Cruelles)

L'AIGUA ENTRE LES CONQUES

Una acció inútil es clava com una esquerda al tou dels dits. Desistir ens fa esclaus i s'escola l'aigua de les conques si volem beure. Ara el torrent deixa de ser càntic i trau bromera per la boca. La por ens encalça quan no sabem ser de foc.

BLASFÈMIA

No es pot dir el seu nom ni es pot blasfemar. Ni virtuts li escauen fora del seu redós. El llenguatge limitat dels cossos rellisca i no hi cala. Quins raonaments apofàtics ens fan fora, quin núvol es desfà en no dir absolutament cap certesa, en dubtar del que és sense nom. Tot és absent en aquest discurs. Ara conjurem contra el cel i contra tots els versos que s'escriuen. Regna el silenci i continua ferint.  Quin cristall d'alè s'ha clavat al llagrimal?

DÀTILS

T’ensopego a totes hores. Si passo per la cuina hi ets, a dins el greix que l’aigüera no engull. Estàs a dintre del sucre en forma d’insecte que irrita el blanc tan pur. Fins i tot hi ha les traces violentes de les urpades a la mosquitera. Amb la llengua resseca i fibrosa em devores les dents, m’esgarrapes la geniva, m’arribes al cor i a l’ànima i l’esgarres en mil bocins. És com anar pel bosc i refregar el llom a la soca d’una alzina i fer caure nius d’ocells que encara són ous minúsculs i pigallats. Avorreixo els dàtils, com els dits que enfonyen les entranyes fins perbocar-les i entumir-les.

 

ENVELAT

Fa ombra i sona el vals de l'envelat com si tota la cendra es desfés amb un crit tènue. Hi ha cicatrius al vestit, a les mans i als núvols que s'esmunyen com ratinyols espantats. Així, aclucada per si el vent se'm clavés a les entranyes i fora sempre un cos escabellat, aguanto la respiració a la pleura, als timpans i a la punta dels cabells. La ciutat també es regira com un cos ferit i li supuren els ulls de glaç. A terra hi ha tots els vidres que no vam recollir i ara la sala té retalls esquinçats que són parracs de vida. Els escarabats encara s'amaguen als caus i l'asfalt suporta fent tentines al compàs d'una melodia que ara s'ha tornat violenta. Hi ha una punxa al mig del carrer i nosaltres dansem i dansem com maleïdes baldufes esquivant els ossos, les llagues, els naufragis i tots els crims.

ASSAIG DE CÀNTIC AL PARC

ASSAIG DE CÀNTIC AL PARC¹

El país que havia perdut la seua corporeïtat seia amb les cames creuades i la mirada perduda en un parc infantil de gronxadors i laberints de cordes. Es mirava amb recança com jugaven els xiquets i se li clivellava l’ànima de pensar que no havia estat capaç d’aplegar tots els companys i dir-los que fossin de pedra, que alcessin murs a la injustícia, que esdevinguessin lliures, cultes, nobles i rics... I tot això se li va oblidar a causa d’oblits geriàtrics, per ser covard i salvatge, per ser incapaç de seguir el seu somni. I els que volien arrasar-ho tot semblaven piconadores que s’aprofitaven del seu cansament, de l’aridesa de la seua ànima, de la seua desgana. Potser, amb aquesta gent de pedra mai tornaria a ser tan ple, calia segar totes les cadenes i estar ben alerta; el país se sentia desprotegit i ocupat per aquella gent tan sumptuosa. El país de sorra sabia que els països normals no s’estimbaven i tractaven els bens col·lectius amb prudència i dedicació. Amb tanta set i tanta gana era difícil de reconstruir-lo. La sang s’havia eixugat però l’hivern s’instal·là com una mena d’ocellot terrible i els de la pàtria pètria els amenaçaven amb el bastó de la vergonya, amb els fuets i les espases doloroses². I era dolorós, el camí de reble³ que ens feia fer ballarugues com una baldufa mal tibada. «Que difícil esdevé la llibertat!⁴,», es planyia cap a dintre.

I aleshores, cavil·lós com estava, se li atansà un menut amb molsa a la mirada. «Aviat se m’endurà el vent i els arbres es bellugaran mentre els meus peus s’entaforaran allà on els rius s’acaronen. Hauré de posar-me l’arena a les butxaques per recordar la brisa, la joia i les derrotes i també el fem», es va doldre el país cansat. «No digues això», li va retraure el dels ulls tebis. «No ets cap desferra, t’ha costat déu i ajuda mantindre’t però ho has fet, i encara tens força per a la lluita, nosaltres et farem costat.» El desesper del país de sorra anava creixent i hagué de confessar al xiquet de mirada neta que havia intentat d’abandonar el niu i fugir nord enllà. «Si la meua sort em dugués lluny d’aquí aniria allà on cresquessin xicrandes, oms i nesprers, prop de les voreres, viuria en una nació amb fanals i prats, amb núvols emmarcats pels amants cultes que asseguts en un banquet prop del passeig s’empenyoren de cels i de promeses. M’agradaria envellir en una ciutat on no hi hagués soldats de debò⁵ i tot fora arbre en flor i infants rosats i obrers vigorosos. I, a dintre les esglésies, hi hauria hospitalitat i tràfec, que haurien perdut la fredor del marbre i la finesa eixuta dels ciris, que hi hauria el so d’un piano alat i l’empenta de tots els congregats per minvar el glaç i la supèrbia xarona dels que es creuen rics i poden trepitjar el país, la llengua i els somnis». I vingueren dos xiquets menuts més a fer-li saber que no el deixarien sol, que no permetrien que arribés a ser un país de cinquena o sisena categoria, que no el deixarien caure a les aigües encalmades que podien dur-lo al naufragi, que salvarien els mots dels més grans i retornarien el nom de les coses com ho feu el de Sinera, que recordarien els versos de vela blanca i que sobretot s’esmerçarien a no haver de posar sorra a les butxaques per endur-se-la allà on els portessin els seus peus. I va ser així com el vell país, tot i ser pobre, brut, trist i dissortat, va aixecar els ulls a l’esperança dels núvols nous que anaven decorant la grisor d’aquell dia. «Cal confiar en la força del poble», va convèncer-se el trist, pobre, brut i dissortat país amb sorra a les butxaques.

1Referència explícita al títol del poema de Salvador Espriu «Assaig de càntic al temple».

2Imatges de La pell de brau de Salvador Espriu.

3Segons el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll: Pedra no gaire grossa, generalment no més grossa que el puny d'un home.

4Del relat «El país moribund» a Ariadna al laberint grotesc de Salvador Espriu.

5Referència explícita a contingut del poema «Bèlgica», poema d’exili de Josep Carner.

LES ROQUES I LA MAR, EL BLAU

LES ROQUES I LA MAR, EL BLAU

                                  

Farcida de lliris i jacints, d'alegria de la casa, d'alfàbrega, de crisantems i ciclàmens, de cossiets amb margarides petites i de cintes d'aquell verd-encanteri... Així és la meua cambra. Com un verger que les hores volen clivellar i que es manté ufanós i sento l'Anne que, des del jardí, et diu:

"Vine, estimat meu,

pensa en els lliris.

Som uns poca fe.

Parlem massa.

Desa't la boca plena de paraules

i vine amb mi a contemplar

els lliris que s'obren en aquell camp

on hi creixen com iots

i despleguen lentament els seus pètals

sense infermeres ni rellotges.

Pensem en el paisatge:

una casa on núvols blancs

decoren les sales enfangades.

Oh, desa't les bones paraules

i les males paraules. Escup

com pedres les teves paraules!

Vine cap aquí! Vine!

Vine i menja els meus fruits saborosos."

Has vist fins on arriba el meu silenci en mirar el núvols que em fan plorar, si m'hi concentro; però tu no fuges del meu costat i em fas un quadre amb dos panys de cel i signes allà en aquell horitzó que sembla més elevat. No fuges com el pare i m'estimes diferent, amb la calma d'un gat pigallat a sobre les roques, amb el rubor a les galtes, amb el gest de voler seure sempre junts enmig dels versos, enmig del darrer blau i és així que em podria menjar el cel com una llepolia. Avui Déu se'ns ha vestit d'infant i t'ha donat moltes paraules, totes per a mi, i ens ha banyat el cor d'un ponent dolç. M'has parlat del silenci i jo m'hi he instal·lat per no saber com fer-ho i fer esclatar tot el que s'assaona a dins.

Dir-te que una dona que escriu és massa sensible per saber com n'és, de fosca, la seua cambra, tot i això tu hi has pujat i l'has ormejada.

AMB DESIG

 

AMB DESIG

                           

“Doncs jo veig igual l’amor. És el mateix sentiment el que, amb diversa intensitat, em lliga a tot el que m’estimo. Ara bé, en cada cas, aquest únic amor pren una particular coloració. Al pare se l’estima amb respecte, al germà amb companyonia, a Déu amb esgarrifança, al fill se’l deu estimar amb orgull, a la dona se l’estima amb desig”.

Soc el teu desig quan em dius que ens hem d'escriure més sovint, quan em parles de la lluna, quan t'encises amb Torres, quan et recordo una cançó, quan t'oblides que estic esperant una resposta, quan em dius que em trucaràs, quan el dia lluminós et torna tebi, quan veus als núvols el nostre amor... 

Som els dos personatges que es troben a la serra i voleien lliures com falzies. Caldrà deixar de viure en paral·lel i et seré pàtria amiga, batec suau, somni de la teua aigua, verd de pau... No triguis, amor, la terra de xiprers i palmes s'acosta.

ENCANTERI

Ens vam asseure, tenia fred i em van vindre ganes de donar-li calor. Vam buscar un lloc més càlid i, a mi, només se'm va acudir d'instal·lar-me en aquell encanteri verd que em desfullava.

GERANI

 GERANI

Les fulles dels geranis et deixen una olor aspra a les mans. Hi ha olors que una nena de tretze anys no hauria de sentir mai. Els ulls envermellits i les boques mullades són un símbol de perill. La lluna sol advertir-los i ens envia un fred que ens fa entrar en una altra mena de vida. Els geranis són bells però les seues fulles són agres. Magalí es neteja els peus amb aquelles llàgrimes i se les eixuga amb els propis cabells que tenen la dolçor de la innocència encara. 

 KINTSUGI

Recollia el glaç amb la traça de qui no ha fet altra cosa, com qui viu en una casa buida de gots esbroquellats. Hi ha llocs que ens retornen l’agresa dels espills. Hi ha silencis que són com goles mutilades. Només la crueldat ens salva d’aquest món que tremola de cames i escampa la saó al ventre de les dones. Volar sense destinació pot fer més gràcil l’au i encaixar els trossos malmesos és una proesa.

 FULLA

Hi ha la condició dels homes que s’entesten a viure entre les roques i no hi ha ningú que els pugui socórrer perquè els desvaris acaben formant part de la realitat i són com cercles de sang. Tot es torna de sal i se’ns mor a les mans una fulla d’abril que no ha sabut amarar-se d'aigua de pluja.

 LLAVORS

Tot és mesquí fins al punt de tancar les llavors en capses premsades i no deixar-les créixer per venjança a tot el que germina.

 MANS GLAÇADES

Percudim els punys i descalços sentim aquell fred a la nuca que només ens el podem traure amb la guspira de la paraula que fa rodar els malsons. Hi ha requestes que són cinyells de la memòria i les mans glaçades ens recorden l’escalf del sol que per art de bruixeria es fon amb el capvespre. 

TISORES

Hi ha sorolls d’aigua que només s’escolten des de dintre i són com l’animal que grata frenètic i mossega amb dents de rata. La pedra helicoïdal més mil·lenària pot ser un so sord i profund. Ens ho diu la casa i les tisores de la mare que fan tremolar les finestres i les tasses de llet penjades com aus de caça.

CYCLAMEM

Potser sí que morir de nostàlgia per alguna cosa que mai viuràs és un despropòsit que t'aniquila la vida. És per això que vas buscar una casa en un carrer ben estret i estrany. Una zona cèntrica que gairebé ningú coneixia. El bar, l'escola de música i la benzinera acabaven camuflant aquella planta baixa on les petites roses i els geranis més humils s'entretenien a buscar algun filet de sol entre les llambordes del terra gastat. Vas emplenar la casa dels teus llibres i discos. Se m'enredaven al coll i a la pell quan em convidaves a fer un cafè en aquelles tasses de la desmemòria. Cervantes, Plath, Espriu, Brassens, Valéry i Rodoreda presidien les grades més visibles i ho barrejaves amb el ficus benjamí i amb els rosers nans, amb el ram d'eucaliptus que feia majestuosa la cuina humil i petita. Els llibres servien per a premsar els pètals del cyclamen que després em donaves en forma de punt de llibre i ho feies amb aquells ulls de fill-cercador-de-benevolència com ho feu Elvis amb el seu bateria tot dient-li que necessitava el seu amor, que Déu li enviés el seu amor com ho fan els rius solitaris quan van fins als braços oberts de la mar. La mar esperava. I esperar acaba degradant els somnis. 

Cada tarda acudia amb l'ànsia dels dits i la llengua abaltits pel desig, talment com els llibres que també viuen amb deler la trobada amb un lector ple d'anhel. I la música evidentment era l'altre repte. Corries el perill de ser un okupa tot i haver abonat ortodoxament les quotes d'una estança que no es podia permetre el luxe de relliscar amb el primer bassal de la cambra de bany. Ens caldria un bon advocat d'ofici i una carpeta de pulcritud administrativa per evitar el nomadisme a la badia dels naufragis.

GINGEBRE

El llenguatge més noble i profund farà sublims els poemes; cap elegància artificiosa pot esdevenir un text durador. 

Hi ha versos lúcids però també hi ha poetes centrals i laterals, diu Formosa. I se't clava a casa amb un cànon universal que trepitja poetes gripaus i fantasmals, poetes co-laterals, poetes empipats i sense pipa (o torterol carnerià), poetes histèrics, poetes que semblen pollastres corrent sense cap, poetes del gingebre i ginebrosos, poetes amb gas i sense gas, poetes diarreics, poetes-que-no-escriuen-perquè-ja-fan-prou-somiant-ho, poetes únics, poetes despoetats, poetes de poesia vegetariana-vegana o carnívora, poetes dietètics i food-poetes, poetes del llavi tort, poetes morts de gana, poetes amb ales i desalats, poetes amb sacarina i dessalats (sense sal), poetes submergibles, poetes led i poetes a piles, poetes enkarmats i sense karma, poetes-barraca i poetes-cabana, poetes en pausa i poetes-bucle, poetes sense passaport, poetes de contraban, poetes-mascareta, poetes vacunats contra la poesia, poetes contagiosos, poetes-margarida, poetes tàctils, poetes-zoom, poetes plans, poetes multiuniversals, poetes-symbol, poetes en infusió i al bany maria, poetes-telèfon-d'ajuda-al-poeta-divu, poetes mossegada d'Osiris, poetes ai ai ai, poetes all i julivert, poetes de disseny, poetes glacials i xafogosos, poetes del temps i congelats, poetes al major i al minorista, poetes t'he-fet-la-taula (tipus Ted) i poetes desdietats, poetes del dia i poetes crostó de pa, poetes lotus, poetes tasta-olletes, poetes diletants, poetes adamistes i lilithencs, poetes hòstia-consagrada i poetes-heretge, poetes del nord, del sud, de l'est i de l'oest, poetes ebrencats i desebrencats, poetes mal-oratge i poetes gavina-empaita-coloms i poetes de llit de mida italiana, poetes en marxa militar, poetes-que-et-deixen-el-cervell-ple-de-blaus i poetes mata-sans, poetes de culte i pooetes de culte a la incultura, poetes anarco-monàrquics, poetes-llegir-poesia-pot-ser-causa-de-mort, poetes-no-llegir-poesia-augmenta-el-risc-d'impotència...

I és que ja ho deia Valéry que sota el nom de clàssics es confonen tranquil·lament escriptors que deien ben poca cosa. 

Les tàctiques dilatòries dels enamorats serveixen per crear una sala del temps que els permet oblidar-se del món que no és el seu; els poetes que persegueixen la bellesa pretenen posar en ordre aquest món per saltar-se les sales d'espera i afanyar-se a fer tangible la seua vàlua en un terreny tan noble. El poetes epígons es pensen que tenen cames i braços auxiliars per si fallés la pota principal, els poetes silenciosos són els que fan poca fressa i també hi ha poetes que confessen que hi ha poetes angoixats. Els poetes capellanescos es volen fer escoltar i els menestrals llancen pamflets als claustres i els poetes borsaics mesuren l'oferta del mercat. Hi ha poetes abstractes que es fan dir místics, també. Els poetes tel·lúrics, de vegades, es rebolquen al fang i es tornen de terra o de pedra... Els més melòmans acaben estimant els poetes de l'hora exquisida i es fan arbres. Els poetes aranya empaiten els poetes formiga i només els poetes vacunats poden eliminar les plagues de poetes tòxics i empeltats. Però els més autèntics són els poetes de carrer estret, els que són jardiners a pesar del fred, són poetes plens de pessics que humitegen els llavis davant la bellesa d'un vers sense sofrences ni  abatiments.